En Miquel i Blanca

diciembre 7, 2008

Temps d’angoixa, va dir Miquel quan Blanca al mateix temps assentia. La manca de diners per culpa de la droga va portar a aquesta parella a estimar-se menys i menys a si mateixos fins al punt que pensaven que era un forat sense sortida. La cocaïna va ser el primer que varen pensar per tal d’aliviar aquest mal interior de no poder alimentar ni fer els seus fills disfrutar del que en realitat ells volien. No eren acceptats enlloc, l’oportunitat d’un treball seria un miracle i els seus fills quasi mai els veien perquè estaven a casa dels seus àvis. Per aquell temps, no eren concients del mal que s’estaven fent a ells mateixos i a les persones que encara hi sentien amor per ells.

Fins què, un dia com de costum, gris i plujós, mentre anaven al mercat en busca d’almoïna que alguna mica de caritat els donés, es van trobar amb un bon home qui sentat a les escales de l’entrada principal al mercat, els feia un gest per a què s’acostessin. Ràpidament, l’home els començà a explicar que la vida no és tot diners sinó que, amb una mica d’amor, ànim i esperança es pot arribar lluny, lluny on el que només importa es ser el més feliç possible, on no existeix la maldat, lloc on tothom es lliure i tothom dóna més importància a la felicitat que no pas els diners.

Semblà què aquestes paraules van fer efecte sobre aquesta trista família. Aquell mateix dia, les drogues van desaparèixer a les vides d’ells i què, al mateix temps, un raig d’esperança va sorgir a les seves abans vides destrossades.

Blanca recuperà el seu antic treball i els nens tornaren a ser part d’aquesta fragmentada família, on ara, només una força molt gran seria capaç de tornar-la a fer trossos.

4373

Pel·lícula dirigida per Dave McKean, any 2005, Canadà.

Què passaria si barregéssim els dos famosos llargmetratges Labyritnh amb Alícia en el país de les maravelles? Exacte, probablement de la nostra batidora sortiria La màscara de cristall.
Dos móns completament diferents encara què paral·lels, una nena de 15 anys malabarista que el seu major desitg és dibuixar i una ment oberta i fantasiosa són els ingredients.
Es requireix que l’espectador no tingui gustos especials en l’àpat ja que, el cheff (Dave McKean) no és de plats típics.

Helena, nena de pensaments no precísament normals, exerceix de malabarista en el circ on la seva mare hi treballa. Un dia agredolç, mentres els malabaristes, trapezistes i domadors feien als espectadors treure un gran somrís, la mare de la jove malabarista es començà a trobar malament.

Ja a l’hospital, li diagnostiquen una enfermetat. Helena es sent culpable d’aquest problema, el que li fa introduir-se a si mateixa en una espècie de depressió.
Al final del jorn, decideix anar al llit, on després d’obrir novament els ulls es troba en un món relativament conegut; és inmersa dins dels seus dibuixos. Allà experimentarà fets mai vistos, fets estrambòtics on només ella podrà ser qui esbrini la manera d’escapar d’aquest infern dibuixat; habia de trobar la Màscara de cristall.

Des-de el meu punt de vista, és una pel·lícula realment diferent a el què el públic està acostumat. Els creadors han deixat anar la seva imaginació sense posar-n’hi cap mena de límits, que exitosament, ha sortit extraordinàriament bé.

Com es diria en anglès, it’s worth to see!

Quim Monzó

octubre 5, 2008

Quim Monzó

Quim Monzó

Quim Monzó, escritor que va néixer a Barcelona l’any 1952.

Ha fet diversos contes per nens i actualment col•labora amb el diari La Vanguàrdia on té el seu raconet… És un home que al llarg de la seva trajectòria, ha estat premiat en diverses ocasions, cosa que ell sempre li treu importància, que realment en té.

Mai he tingut el plaer de ‘tastar’ un llibre d’aquest home, però les crítiques apunten a que es bo, com ho son els centenars de reconeixements a la seva obra.

Gràcies a la seva gran trajectòria literària i que ha fet diverses traduccions per a pel·lícules en un grapat d’idiomes, va ser convidat per fer un discurs sobre la literatura catalana a Frankfurt (Alemanya) l’any 2007.

El discurs va ser divertit com és Quim, cosa que va estranyar als assistents no acostumats a aquest tipus de personatges. Amb un diàleg complert d’ironia, de gràcia, d’amenitat i d’una forma molt indirecte de riure’s del món, va conquistar una vegada més als assistents.

La principal conclusió que hi trec d’aquest discurs era fer que el públic no es prenguès la seva presència a Frankfurt, com el típic que sempre es fa, i on la majoria de vegades acabes per no escoltar, a causa de l’avorriment. D’aquesta manera, al acabar-lo va rebre un gran i prolongat aplaudiment, de totes les persones allà presents.

Personalment, penso que és el millor discurs dels que he escoltat, gràcies a aquesta forma distintiva que té Monzó de parlar i d’expressar-se i de fer-ho passar bé, tant a joves, adults o nens. Com aquell dia ens ho va demostrar, a Alemanya.

Quim Monzó no deixa indiferent a ningú. Va ser un gran èxit.

Coca-Cola BlaK

septiembre 24, 2008

M’he anat una mica de tòpic, pero era per estrenar això una miqueta i fer que tingui més consistència.

Avui parlaré de la nova invenció de Coca-Cola… No tenien res més a fer sembla.

Aquest nou sabor/fàstic sembla estar compost per diversos sabors de un altre sabor que deriva d’un altre sabor i que aquest deriva d’un altre, bueno, resumint, sap a Cafè amb Coca-cola. No porta cocaïna com alguna gent diu que la “Coke” hi porta. No.

Com som el pais “colista” serem els últims en rebre als supermercats/top mantes de begudes, com sempre. Mentrestant, Sarkozy-Landia serà la primera en rebre-la.

Personalment, penso que serà un fracàs, ja que som un pais de costums on no ens poden treure de la Coca-Cola de tota la vida i la fanta taronja/llimona. Pero per gustos, estan també els colors.

Hola si hola.

septiembre 23, 2008

Hola, sóc el Carlos, de la classe de Primer de Batxillerat Social, al col·legi IES L’Arboç.

Intentaré per tots els medis que sigui un bon Blog on s’aprecii el meu duríssim treball que diàriament intento expandir i millorar.

Us preguntareu… Que carai faig amb un nom de dos autors que no tenen res a veure amb la Literatura Catalana? Bueno, si, com vulgueu, pero el Professor Monteagudo m’ha deixat, que amable. A més a més, els ‘piques’ que tenien aquest dos individus eran digns de llegir-los, de debó.

A una nariz

Érase un hombre a una nariz pegado,
érase una nariz superlativa,
érase una nariz sayón y escriba,
érase un peje espada muy barbado.

Era un reloj de sol mal encarado,
érase una alquitara pensativa,
érase un elefante boca arriba,
era Ovidio Nasón más narizado.

Érase un espolón de una galera,
érase una pirámide de Egipto,
las doce Tribus de narices era.

Érase un naricísimo infinito,
muchísimo nariz, nariz tan fiera
que en la cara de Anás fuera delito.

Francisco de Quevedo

Hello world!

septiembre 21, 2008

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!